La pluja fina cau a poc a poc de manera gairebé imperceptible, però constant. T'amara la roba i la pell lentament sense que t'en adonis, quan ja no és possible posar-se a resguard. No produeix grans terrabastalls, no fa soroll, però és com una música que et penetra més enllà de la consciència . No t'adones del seu efecte sino al cap dels dies, quan notes que el jardí és més verd, que aquí i allà hi han nascut unes flors, que els arbres han rebrotat de nou i et preguntes què ho ha fet possible. Llavors t'en adones de la pluja fina. Sense ella res no seria igual.
El ruixat arriba fent-se notar, anunciat sovint per una ventada, i et deixa xop en pocs minuts. És el so de la música percusionada. El ruixat neteja les fulles empolsegades, renta el cel i el deixa blau i transparent com un vidre net. Un ruixat et deixa com nou després d'una xafogosa tarda d'estiu. Si la pluja fina és com un somriure tendre, el ruixat és com el riure encomanadís. El ruixat canvia de cop el paisatge omplint els bassals i els rierols, escolant-se entre les esquerdes de l'asfalt o les fisures de la roca. No cal que et preguntis què ha passat, tothom ho sap : un ruixat d'estiu.
I heus ací que una vegada la pluja fina somiava, fins i tot envejava, ser ruixat, fins que poc a poc (que per això era pluja fina) es va adonar de la bellesa i encís de la seva discreta però incondicional presència.
Roser
****************************************************
Roser
****************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada