L'amor. Quim Curbet

[barretades.cat]: L'amor per   Quim Curbet 

Ens passem mitja vida estimant. Estimem la mare, i el pare, estimem la llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos, cada matí davant del mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim  que la vida val la pena ser viscuda. Vivim perquè encara ens sentim capaços d’estimar. Diuen els freudians que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d’estimar.

 És l’amor que ens fa viure, és l’amor que ens salva, però quin amor? I per què? També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc es suïciden. Sabem de què parlem quan parlem d’amor? Per anar bé hauríem d’haver inventat mots diversos per a les diverses maneres que tenim d’estimar. De fet, aquest concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres hem fusionat conceptualment en un de sol.

L’amor passional, l’amistat i la caritat; l’amor que a vegades ens manca, l’amor que sempre ens pren i l’amor que ens depassa; l’amor que ens va concebre en l’albada dels nostres dies, l’amor que ens protegeix en llargs camins sota la pluja, l’amor que ens acompanya fins al darrer crepuscle i, també, l’amor que ens accepta eternament tal com som. La història de la humanitat no és altra cosa que una història d’amor, per això acaba com acaba.

En totes les llengües «estimar» és un verb imperfecte, que es conjuga a cops de poema o es canta amb veu ploranera, és un concepte que celebren els botiguers el dia de sant Valentí o els llibreters la diada de sant Jordi. Més enllà d’amors que comencen, d’amors que acaben i d’amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor –tal com deia Albert Camus– que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos.

Quim Curbet

Elogi del Viure

La clau

Ocells (Carta d'una mare al seu fill )

M'agradarà que quan ja no hi sigui em recordis amb un somriure i l'agraïment d'haver-te donat la vida i la Llibertat. De fer de mare no n'ensenyen en lloc i a mi tampoc me'n van ensenyar. He fet, com totes les mares, el que he sabut i he pogut en cada moment, i si t'he de ser sincera crec que la Força de la Vida que tots els humans portem dintre hi ha fet molt més que no pas jo.

Sempre he pensat que tenir un fill no és sinò com recollir un petit ocellet caigut del niu. Al principi cal nodrir-lo, donar-li escalfor i protecció i fins i tot tancar-lo dins una gàbia perquè no prengui mal, poc a poc cal anar traient els barrots de la gàbia i ensenyar-li a volar. Un dia cal treure definitivament tota la gàbia i deixar-lo volar cap on ell lliurament decideixi anar. Hi ha ocells que emprendran el vol i no marxaran gaire lluny d'allà on van ser criats, altres migraran a altres terres més càlides i tornaran al lloc on van néixer a cada primavera, altres emprendran el vol cap a llocs llunyans d'on no en tornaran mai més.

I realment, és en aquell moment màgic quan ja no hi ha gàbia i només hi ha cel quan l'ocell esdevé plenament ocell, quan realment es produeix el miracle de la Vida.

Hi ha qui té fills com qui cria canaris. Els canaris són incapaços d'abandonar la gàbia, de sobreviure en la immensitat del cel blau, són dependents per sempre més d'allò que els va ajudar en els primers anys de vida; allò que havia de ser la seva protecció s'ha convertit , sense ells saber-ho, en la seva presó. Cap canari enyora la llibertat de l'àliga o l'estornell, ja s'ha cuidat els seus criadors de fer-los pensar en la immensa sort que tenen de viure a recer d'una gàbia.

Hi ha qui creu que els fills són un bé adquirit. Hi ha qui creu que els seu èxit com a mare/pare està assegurat perquè ha anat construint una gàbia de xantatges i dependències emocionals sota una aparença de gàbia d'or i diamants. I penso que els fills són només allò que la Vida ens confia per un temps.

No, no crec haver sigut una bona mare, simplement he estat la teva mare i sempre he tingut present que donar la vida sense donar la llibertat que li correspon, és deixar una feina a mitges i egoistament mal acabada. Potser, potser ho he tingut tant clar que de vegades quan la gàbia encara era necessària vaig oblidar d'omplir-la de cotons i de petons. Em sap greu, però tenia tanta por de fer-te presoner del meu egoisme...

M'agradarà que quan ja no hi sigui em recordis amb un somriure i l'agraïment d'haver-te donat la vida i la Llibertat.

Roser