Ens
passem mitja vida estimant. Estimem la mare, i el pare, estimem la
llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos, cada matí davant del
mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim que la vida val la
pena ser viscuda. Vivim perquè encara ens sentim capaços d’estimar.
Diuen els freudians que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es
caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d’estimar.
És
l’amor que ens fa viure, és l’amor que ens salva, però quin amor? I per
què? També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més
corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc es suïciden. Sabem de
què parlem quan parlem d’amor? Per anar bé hauríem d’haver inventat mots
diversos per a les diverses maneres que tenim d’estimar. De fet, aquest
concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres
hem fusionat conceptualment en un de sol.
L’amor
passional, l’amistat i la caritat; l’amor que a vegades ens manca,
l’amor que sempre ens pren i l’amor que ens depassa; l’amor que ens va
concebre en l’albada dels nostres dies, l’amor que ens protegeix en
llargs camins sota la pluja, l’amor que ens acompanya fins al darrer
crepuscle i, també, l’amor que ens accepta eternament tal com som. La
història de la humanitat no és altra cosa que una història d’amor, per
això acaba com acaba.
En
totes les llengües «estimar» és un verb imperfecte, que es conjuga a
cops de poema o es canta amb veu ploranera, és un concepte que celebren
els botiguers el dia de sant Valentí o els llibreters la diada de sant
Jordi. Més enllà d’amors que comencen, d’amors que acaben i d’amors que
continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor –tal com deia Albert
Camus– que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos.
Quim Curbet
Quim Curbet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada