M'agradarà que quan ja no hi sigui em recordis amb un somriure i l'agraïment d'haver-te donat la vida i la Llibertat. De fer de mare no n'ensenyen en lloc i a mi tampoc me'n van ensenyar. He fet, com totes les mares, el que he sabut i he pogut en cada moment, i si t'he de ser sincera crec que la Força de la Vida que tots els humans portem dintre hi ha fet molt més que no pas jo.
Sempre he pensat que tenir un fill no és sinò com recollir un petit ocellet caigut del niu. Al principi cal nodrir-lo, donar-li escalfor i protecció i fins i tot tancar-lo dins una gàbia perquè no prengui mal, poc a poc cal anar traient els barrots de la gàbia i ensenyar-li a volar. Un dia cal treure definitivament tota la gàbia i deixar-lo volar cap on ell lliurament decideixi anar. Hi ha ocells que emprendran el vol i no marxaran gaire lluny d'allà on van ser criats, altres migraran a altres terres més càlides i tornaran al lloc on van néixer a cada primavera, altres emprendran el vol cap a llocs llunyans d'on no en tornaran mai més.
I realment, és en aquell moment màgic quan ja no hi ha gàbia i només hi ha cel quan l'ocell esdevé plenament ocell, quan realment es produeix el miracle de la Vida.
Hi ha qui té fills com qui cria canaris. Els canaris són incapaços d'abandonar la gàbia, de sobreviure en la immensitat del cel blau, són dependents per sempre més d'allò que els va ajudar en els primers anys de vida; allò que havia de ser la seva protecció s'ha convertit , sense ells saber-ho, en la seva presó. Cap canari enyora la llibertat de l'àliga o l'estornell, ja s'ha cuidat els seus criadors de fer-los pensar en la immensa sort que tenen de viure a recer d'una gàbia.
Hi ha qui creu que els fills són un bé adquirit. Hi ha qui creu que els seu èxit com a mare/pare està assegurat perquè ha anat construint una gàbia de xantatges i dependències emocionals sota una aparença de gàbia d'or i diamants. I penso que els fills són només allò que la Vida ens confia per un temps.
No, no crec haver sigut una bona mare, simplement he estat la teva mare i sempre he tingut present que donar la vida sense donar la llibertat que li correspon, és deixar una feina a mitges i egoistament mal acabada. Potser, potser ho he tingut tant clar que de vegades quan la gàbia encara era necessària vaig oblidar d'omplir-la de cotons i de petons. Em sap greu, però tenia tanta por de fer-te presoner del meu egoisme...
M'agradarà que quan ja no hi sigui em recordis amb un somriure i l'agraïment d'haver-te donat la vida i la Llibertat.
Roser
Sempre he pensat que tenir un fill no és sinò com recollir un petit ocellet caigut del niu. Al principi cal nodrir-lo, donar-li escalfor i protecció i fins i tot tancar-lo dins una gàbia perquè no prengui mal, poc a poc cal anar traient els barrots de la gàbia i ensenyar-li a volar. Un dia cal treure definitivament tota la gàbia i deixar-lo volar cap on ell lliurament decideixi anar. Hi ha ocells que emprendran el vol i no marxaran gaire lluny d'allà on van ser criats, altres migraran a altres terres més càlides i tornaran al lloc on van néixer a cada primavera, altres emprendran el vol cap a llocs llunyans d'on no en tornaran mai més.
I realment, és en aquell moment màgic quan ja no hi ha gàbia i només hi ha cel quan l'ocell esdevé plenament ocell, quan realment es produeix el miracle de la Vida.
Hi ha qui té fills com qui cria canaris. Els canaris són incapaços d'abandonar la gàbia, de sobreviure en la immensitat del cel blau, són dependents per sempre més d'allò que els va ajudar en els primers anys de vida; allò que havia de ser la seva protecció s'ha convertit , sense ells saber-ho, en la seva presó. Cap canari enyora la llibertat de l'àliga o l'estornell, ja s'ha cuidat els seus criadors de fer-los pensar en la immensa sort que tenen de viure a recer d'una gàbia.
Hi ha qui creu que els fills són un bé adquirit. Hi ha qui creu que els seu èxit com a mare/pare està assegurat perquè ha anat construint una gàbia de xantatges i dependències emocionals sota una aparença de gàbia d'or i diamants. I penso que els fills són només allò que la Vida ens confia per un temps.
No, no crec haver sigut una bona mare, simplement he estat la teva mare i sempre he tingut present que donar la vida sense donar la llibertat que li correspon, és deixar una feina a mitges i egoistament mal acabada. Potser, potser ho he tingut tant clar que de vegades quan la gàbia encara era necessària vaig oblidar d'omplir-la de cotons i de petons. Em sap greu, però tenia tanta por de fer-te presoner del meu egoisme...
M'agradarà que quan ja no hi sigui em recordis amb un somriure i l'agraïment d'haver-te donat la vida i la Llibertat.
Roser
1 comentari:
De moment estic treient barrots a la gàbia. Quan els hagi tret tots sabré si ho hem fet bé o no pas gaire ...
Montse KP
Publica un comentari a l'entrada