Escoltar: Un núvol blanc
Escoltar: Llàgrimes al cel
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...
Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...
Un núvol blanc. Lluís Llach
2 comentaris:
Déu n'hi do ! Això se'n diu pujar la moral !
La lletra del núvol blanc no em porta masses bons records. Qui la va recitar, la va recitar molt bé i amb molta serenor, però . . . m'hauria més no haver-la hagut d'escoltar-la mai !
Pensar en la Montse és reviure uns ulls lluminosos, un somriure alegre i un nasset arronsat al costat de dos galtones lluents. M'agrada retenir-la així. Mercè
Publica un comentari a l'entrada