Per molt d'amor que de mon pare rebés,mai li vaig pagar, ja que quan era nen,
no reconeixia el valor del do
i d'home em vaig fer igual que els homes, i dur.
Ara un fill em creix, tan estimat
com cap que un cor de pare pogués delir
i jo pago allò que en el seu temps vaig rebre
amb ell, que ni m'ho va donar – ni m'ho tornarà-
Doncs en fer-se home i pensar com els homes,
ell, com jo, farà els seu propi camí;
amb nostàlgia però sense enveja el miraré,
com dóna al net allò que a mi em pertoca.
Lluny en el vestíbul dels temps la meva mirada va,
continguda i serena, observant el joc de la vida:
la bola daurada cadascú amb un somriure passa
i ningú la bola daurada retorna.
Börries von Múnchhausen

1 comentari:
Molt i molt emotiu i real !
Publica un comentari a l'entrada