Per què inventar un poema quan algú ja ha trobat totes les paraules?
Cansat, cansat de fer-me mal,
de viure en un engany,
Cansat, cansat de fer-me mal,
de viure en un engany,
cansat de mi,
que no sé allibera’m,
fugir d'aquest desig
que se que no és per a mi però no puc evitar.
Cansat d´aquesta soledat,
d´haver-me enamorat
del pas del temps,allò que va ser etern.
Cansat de veure-ho clar però no saber escapar.
No és massa tard per tot allò que és important
Estic tan cansat …però he de tornar a començar.
I quan s´aturarà aquest mal
que crema i crema tant?
Evaporat,
que no deixi record
d´aquells moments tan bons.
Cansat que d´aquells núvols només quedi fum.
No és massa tard per tot allò que és important (per a mi, com ser feliç).
Estic tan cansat …però he de tornar a començar.
Només vull oblidar i trencar, no recordar mai
més per viure en pau.
Cansat d´haver callat, d´estar emprenyat, de
Cansat d´haver callat, d´estar emprenyat, de
ser fugaç, de ser real…, per què
no puc existir així.
No puc, no és per a mi, tan humà, despullat,
que no puc existir, no vull pas fer-ho així.
que no puc existir, no vull pas fer-ho així.
Cansat d´haver somiat…
I quan podré somriure?
I Quan tornaré a viure?
Quin va ser el pecat
per sentir aquest desig
que no té cap sentit,
per viure sense viure tanta soledat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada