Game Over; Start Over

Avui, després de 101 dies de baixa laboral, m'he incorporat de nou a la feina. Han estat 101 dies de baixa i gairebé un any de batallar contra un enemic invisible però implacable i tossut. Et roba l'energia, les ganes de viure, la motivació, la capacitat de sentir qualsevol mena de plaer i et plantifica unes ulleres enverinades amb les quals veus la realitat totalment deformada. Et fa sentir culpable, incompetent, un no-res i cada vegada que traient forces d'on no n'hi ha, intentes aixecar el cap, és allà per a recordar-te que no te'n sortiràs mai. Només qui ho ha viscut en primera persona pot saber què és la depressió. No me'n amago. Com deia un dels meus mestres, mostrar la nostra  vulnerabilitat és el que ens fa invulnerables. I crec que, d'alguna manera, això m'ha salvat. El suport rebut per tanta gent, uns pagats perquè era la seva feina, d'altres per empatia, d'altres senzillament per la força d'estimar, m'ha ajudat a tirar endavant. Això ho veig ara. Ara que d'alguna manera ja soc fora del pou. Prou a la vora encara, però fora. Quan ets dins de ben endins no veus res, ni sents res, ni desitges res, només dormir, dormir i no despertar-te més. Les ulleres enverinades et mostren que no ets res més que una mena de nosa, de gra empipador i dolorós per aquells que algun dia havíes estimat. El dia que comences a veure per tu mateix que encara fas falta a algú, te'n comences a sortir

I avui, després d'un any llarg: Game over; partida acabada i guanyada, malgrat tot el que m'ha fet patir. I tot seguit  d'una partida en ve una altra; perquè viure deu ser això: anar jugant  partides, una darrera l'altre fins esgotar totes les vides. Alguns, els valents, aprofiten per canviar de joc després d'una partida guanyada in extremis,com aquesta. D'altres, com jo, continuem jugant al mateix joc, perquè com a mínim aquest ja el coneixem i ves a saber si en una altre ens eliminarien a la primera tirada. 
Quan comences una nova partida no saps com anirà. Podia haver-ho representat amb un requadre en blanc però quan treballes amb llum i no amb pigments, el blanc és la suma de tots els colors i jo encara no en tenia cap de color a la meva partida. Per això ho he simbolitzat  amb un requadre negre, esperant a veure quins colors hi acabaria posant.

Aquesta tarda tot sortint del meu nou primer dia d'escola m'esperava al cel un meravellós doble arc de Sant Martí, sorgint robustament d'entre les muntanyes de l'Albera, amb els set colors completament visibles. De vegades la resposta arriba quan menys l'esperes: només cal saber mirar i entendre i estimar. 

I Déu va dir a Noé: Quan jo cobreixi de núvols la terra i entre els núvols aparegui el meu arc, recordaré l'aliança que he fet amb vosaltres i amb tots els éssers vius, i les aigües del diluvi no tornaran a destruir ningú.

O sigui:

Start over: comença de nou i... confia.



 

El secret del cambrer

...no oblidi que el sentit de la vida és diferent per a cada persona i és vostè mateixa qui l'ha de descobrir. Jo només li puc explicar el que he descobert després de treballar de cambrer durant quaranta anys. (…)

He descobert que el contacte d'un cambrer amb cada client que demana un cafè no supera de mitjana un minut escàs. És el temps que sumen la salutació I la pregunta “què vol prendre”, el que et demana el client, quan li poses la tassa a la taula, cobrar-li el compte i el comiat quan se'n va. (…)

En aquest minut el cambrer té tres opcions, o més ben dit, tres possibles resultats que depenen de la seva actitud.

Pots aconseguir que la persona se'n vagi pitjor de com ha arribat, si ets groller. O bé, se'n pot anar tal com ha vingut, si el tractes amb indiferència. Però també tens l'oportunitat que surti del cafè millor que quan hi ha entrat, si li regales una mica d'amabilitat. (...) Aquest és el desafiament,el premi de cada trobada!

"El laberint de la felicitat" d'Àlex Rovira i Francesc Miralles

L'amor. Quim Curbet

[barretades.cat]: L'amor per   Quim Curbet 

Ens passem mitja vida estimant. Estimem la mare, i el pare, estimem la llibertat i ens estimem a nosaltres mateixos, cada matí davant del mirall. Vivim perquè estimem, vivim perquè decidim  que la vida val la pena ser viscuda. Vivim perquè encara ens sentim capaços d’estimar. Diuen els freudians que la psicosi depressiva, que porta al suïcidi, es caracteritza bàsicament per la pèrdua de la capacitat d’estimar.

 És l’amor que ens fa viure, és l’amor que ens salva, però quin amor? I per què? També es poden estimar els diners o el poder. Els polítics més corruptes no només no dimiteixen, sinó que tampoc es suïciden. Sabem de què parlem quan parlem d’amor? Per anar bé hauríem d’haver inventat mots diversos per a les diverses maneres que tenim d’estimar. De fet, aquest concepte prové de tres mots grecs: eros, philia i agapé, que nosaltres hem fusionat conceptualment en un de sol.

L’amor passional, l’amistat i la caritat; l’amor que a vegades ens manca, l’amor que sempre ens pren i l’amor que ens depassa; l’amor que ens va concebre en l’albada dels nostres dies, l’amor que ens protegeix en llargs camins sota la pluja, l’amor que ens acompanya fins al darrer crepuscle i, també, l’amor que ens accepta eternament tal com som. La història de la humanitat no és altra cosa que una història d’amor, per això acaba com acaba.

En totes les llengües «estimar» és un verb imperfecte, que es conjuga a cops de poema o es canta amb veu ploranera, és un concepte que celebren els botiguers el dia de sant Valentí o els llibreters la diada de sant Jordi. Més enllà d’amors que comencen, d’amors que acaben i d’amors que continuen entre somnis i plors, hi ha aquell amor –tal com deia Albert Camus– que ens fa retrobar amb nosaltres mateixos.

Quim Curbet

Elogi del Viure

La clau

Ocells (Carta d'una mare al seu fill )

M'agradarà que quan ja no hi sigui em recordis amb un somriure i l'agraïment d'haver-te donat la vida i la Llibertat. De fer de mare no n'ensenyen en lloc i a mi tampoc me'n van ensenyar. He fet, com totes les mares, el que he sabut i he pogut en cada moment, i si t'he de ser sincera crec que la Força de la Vida que tots els humans portem dintre hi ha fet molt més que no pas jo.

Sempre he pensat que tenir un fill no és sinò com recollir un petit ocellet caigut del niu. Al principi cal nodrir-lo, donar-li escalfor i protecció i fins i tot tancar-lo dins una gàbia perquè no prengui mal, poc a poc cal anar traient els barrots de la gàbia i ensenyar-li a volar. Un dia cal treure definitivament tota la gàbia i deixar-lo volar cap on ell lliurament decideixi anar. Hi ha ocells que emprendran el vol i no marxaran gaire lluny d'allà on van ser criats, altres migraran a altres terres més càlides i tornaran al lloc on van néixer a cada primavera, altres emprendran el vol cap a llocs llunyans d'on no en tornaran mai més.

I realment, és en aquell moment màgic quan ja no hi ha gàbia i només hi ha cel quan l'ocell esdevé plenament ocell, quan realment es produeix el miracle de la Vida.

Hi ha qui té fills com qui cria canaris. Els canaris són incapaços d'abandonar la gàbia, de sobreviure en la immensitat del cel blau, són dependents per sempre més d'allò que els va ajudar en els primers anys de vida; allò que havia de ser la seva protecció s'ha convertit , sense ells saber-ho, en la seva presó. Cap canari enyora la llibertat de l'àliga o l'estornell, ja s'ha cuidat els seus criadors de fer-los pensar en la immensa sort que tenen de viure a recer d'una gàbia.

Hi ha qui creu que els fills són un bé adquirit. Hi ha qui creu que els seu èxit com a mare/pare està assegurat perquè ha anat construint una gàbia de xantatges i dependències emocionals sota una aparença de gàbia d'or i diamants. I penso que els fills són només allò que la Vida ens confia per un temps.

No, no crec haver sigut una bona mare, simplement he estat la teva mare i sempre he tingut present que donar la vida sense donar la llibertat que li correspon, és deixar una feina a mitges i egoistament mal acabada. Potser, potser ho he tingut tant clar que de vegades quan la gàbia encara era necessària vaig oblidar d'omplir-la de cotons i de petons. Em sap greu, però tenia tanta por de fer-te presoner del meu egoisme...

M'agradarà que quan ja no hi sigui em recordis amb un somriure i l'agraïment d'haver-te donat la vida i la Llibertat.

Roser 

Connexió

 

 T'he vist en els teus vuit d'anys, t'he vist la ràbia a la cara, la impotència, el descontrol, les ganes de fer mal, de nen ferit, de nen dolgut, de nen incapaç de suportar una frustració. 

 T'he vist la intenció de fer-ho pagar a algú, com maldestrement culpaves als altres de la teva pròpia desesperació. Incapaç de controlar-te, d'acceptar-te, d'estimar-te, de deixar-te estimar.

 T'he vist feble, el patiment, la ràbia , el dolor, el desamor, la por...

 T'he vist des dels meus anys i he connectat amb la meva pròpia ràbia, el meu dolor, la meva frustració, la meva por... culpant-te de la meva pròpia feblesa de nena ferida, de nena dolguda, de nena perduda.  I no he estat capaç de controlar-me, de posar distàcia, d'acceptar-te, d'acceptar-me... d'ajudar-te, d'ajudar-me, de créixer i fer-me gran.

 La vibració a l'uníson d'emocions dissonants, la ressonància dels sentiments desbordats.

Només a qui ja ha fet el camí dels herois se li hauria de permetre el privilegi d'ajudar a créixer.

Roser

                                                                                                  

"Los valientes de la pandilla"

Aunque no creas tu

yo era alguien con miedo

el que menos podía

el que todo temía

siempre fui el mas pequeño.

Puede que como tu

me sentía el que menos,

el débil, frágil, cobarde

el que no pedía nadie

cuando echaban a dedos.

Que ser sensible era difícil de aceptar,

para la gente un bicho raro,

no tener fuerza o no saberla utilizar

me colocaba tan abajo.

Y yo nací de una gran ilusión de un mundo de cariño

y de las ganas de luchar y hacer este mundo distinto

y de unos padres que hicieron también su camino a poquito,

y dejaron que me equivocara y encontrara yo el mío.

Ahora sabes tu

que ser cobarde no es eso

que los valientes crecemos

y fuimos cobardes solo para ellos.

Puede que como tu

mi fuerza esta en lo de dentro,

que ser sensible es el arma

que da la verdad

aunque duela por dentro.

Ser el pequeño era difícil de aceptar,

para la gente un bicho raro,

no tener fuerza o no saberla utilizar

me colocaba tan abajo.

Y yo nací de una gran ilusión de un mundo de cariño

y de las ganas de luchar y hacer este mundo distinto

y de unos padres que hicieron también su camino a poquito,

y dejaron que me equivocara y encontrara yo el mío.

Y la verdad es que a veces somos lo que la gente quiere

señalan, te dicen lo que eres

y tu mismo solo, tu mismo solo vales más.

Petits grans regals que arriben al cor.

Ja només sé cantar per dir-te
que hi ha un món nou dins aquest món que et costa viure.
Que val la pena si tens la força dins del cor
per prendre el risc que és sempre el bell intent
de posseir...
la joia, la joia per què avances
pel llarg i vell camí que du a un món millor.

No és massa tard

Per què inventar un poema quan algú ja ha trobat totes les paraules? 

Cansat, cansat de fer-me mal,
de viure en un engany,

cansat de mi,

que no sé allibera’m,

fugir d'aquest desig

que se que no és per a mi però no puc evitar.

Cansat d´aquesta soledat,

d´haver-me enamorat

del pas del temps,

que fa caure en l´òblit
allò que va ser etern.
Cansat de veure-ho clar però no saber escapar.

No és massa tard per tot allò que és important
Estic tan cansat …però he de tornar a començar.

I quan s´aturarà aquest mal

que crema i crema tant?

Evaporat,

que no deixi record

d´aquells moments tan bons.

Cansat que d´aquells núvols només quedi fum.

No és massa tard per tot allò que és important (per a mi, com ser feliç).

Estic tan cansat …però he de tornar a començar.

Només vull oblidar i trencar, no recordar mai

més per viure en pau.
Cansat d´haver callat, d´estar emprenyat, de

ser fugaç, de ser real…, per què

no puc existir així.

No puc, no és per a mi, tan humà, despullat,
que no puc existir, no vull pas fer-ho així.

Cansat d´haver somiat…

I quan podré somriure?

I Quan tornaré a viure?

Quin va ser el pecat

per sentir aquest desig

que no té cap sentit,

per viure sense viure tanta soledat?

Stand by me: Queda't al meu costat

Ben E. Kind: Stand by me - Queda't  al meu costat.

Quan la nit arribi

i la terra es s'enfosqueixi

i la lluna sigui l'única llum present,
no, no tindré por
oh, no tindré por
Si et quedes al meu costat.


Així doncs, dona'm la mà, no em deixis
Oh, no em deixis, fes-me costat.


Si el cel que contemplem plegats se'n ve a terra
i les muntanyes s'ensorren dins el mar
no plorarè,

no ploraré ni una llàgrima

si tu no em deixes, si tu em fas costat

Així doncs, dona'm la mà, no em deixis

Oh, no em deixis, queda't al meu costat


Quan tu tinguis problemes,
no t'agradaria estar al meu costat?
Oh, dona'm la mà, queda't al meu costat

traducció lliure:  Roser

Feedback musical

Volum a tope! I cantant ben fort!

Quiero vivir

quiero gritar

quiero sentir

el universo sobre mí

quiero correr en libertad

quiero llorar de felicidad

quiero vivir

quiero sentir

el universo sobre mí

como una náufrago en el mar

quiero encontrar... mi sitio!

LA MALA COSTUMBRE

SENZILLAMENT PRECIOSA!

Tenemos la mala costumbre de querer a medias,

de no mostrar lo que sentimos a los que están cerca,

tenemos la mala costumbre de echar en falta lo que amamos,

sólo cuando lo perdemos es cuando añoramos.

Tenemos la mala costumbre de perder el tiempo,

buscando tantas metas falsas tantos falsos sueños,

tenemos la mala costumbre de no apreciar lo que en verdad importa,

y sólo entonces te das cuenta de cuántas cosas hay que sobran.

Hoy te daría los besos que yo por rutina a veces no te di,

hoy te daría palabras de amor y las caricias que perdí,

cuanto sentimos cuanto no decimos y a golpes pides salir,

escúchame antes que sea tarde antes que el tiempo me aparte de ti.

Tenemos la mala costumbre de buscar excusas,

para no desnudar el alma y no asumir culpas

tenemos la mala costumbre de no apreciar lo que en verdad importa,

y sólo entonces te das cuenta de cuántas cosas hay que sobran.

Hoy te daría los besos que yo por rutina a veces no te di,

hoy te daría palabras de amor y las caricias que perdí,

cuanto sentimos cuanto no decimos y a golpes pides salir,

escúchame antes que sea tarde antes que el tiempo me aparte de ti.

Tenéis la mala costumbre.

Soc una QUATRE

Personas que viven principalmente en su imaginación y sentimientos. Pueden ser artísticos, vinculados e inspiradores o quejumbrosos, elitistas y negativos.

Al igual que los Unos, los Cuatros comparan la realidad con aquello que podría ser. Pero, mientras los Unos tienden a buscar su imperfección e intentan corregir lo que está equivocado, los Cuatros a menudo se tuercen fuera de la realidad y viven en sus imaginaciones, sentimientos y humores.

Junto a los Dos y los Tres, los Cuatros gravitan entre la vanidad y la confusión de imagen pero paradójicamente pueden expresarlo . Los Cuatros en mayor medida se identifican con una imagen de ser defectuosos, sobre todo si esto les confiere una calidad de originalidad o especial singularidad. Un Cuatro fuerza, por ejemplo, lamenta su incapacidad para tener éxito en el mundo cotidiano, pero esta queja podría llevar una calidad sutil de presunción. Los Cuatro podrían tener una auto-imagen que es románticamente trágica pero al mismo tiempo elitista.

Los Cuatros sanos tienden a ser idealistas, tener buen gusto y son grandes apreciadores de la belleza. Filtran la realidad a través de una subjetividad rica, sutil y son muy buenos con el pensamiento metafórico, la capacidad de generar conexiones entre hechos y acontecimientos no relacionados. La tendencia Cuatro de ver las cosas simbólicamente se refuerza por su intensidad emocional. Esto crea materia prima artística que pugna por tomar forma. La auto-expresión y la búsqueda del conocimiento de sí mismo son las prioridades más elevadas para las personas con este estilo.

Los Cuatros practican naturalmente la sinestesia, una mezcla crónica de sensaciones que los conducen a intensas reacciones multiniveles. Un Cuatro ingresando a una nueva situación podría ver algo que dispara una imagen mental que, a su vez, evoca un sentimiento que le recuerda entonces una canción; que activa más imágenes que despiertan más olores, sabores, sentimientos y así sucesivamente. Los humores y sentimientos del Cuatro pueden correr juntos como una acuarela bajo la lluvia, produciendo una calidoscópica mezcla de impresiones en reacción a los eventos inclusive más insignificantes.

Los Cuatros valoran la estética de la belleza lo mismo que se armonizan con la naturaleza trágica de la existencia. Cuando sanos, las personas con este estilo trabajan para transmutar el dolor de la vida en algo significativo, a través del trabajo creativo en todas sus expresiones. Los Cuatros son diestros en articular la experiencia subjetiva y pueden ser finos maestros o psicoterapeutas. También pueden ser amigos empáticos de los malos tiempos, capaces de entender los dilemas de otros y sobre todo dispuestos a escuchar al dolor de un amigo.

Debido a la fuerza de sus imaginaciones emocionales, las personas con este estilo a menudo son descritas como artísticas. Muchos de los más grandes artistas del mundo han sido Cuatros y, casi todas las personas con este estilo necesitan encontrar salidas creativas. Los Cuatros trabajan en todo tipo de actividades, pero, siempre que pueden, intentan hacer su trabajo creativamente interesante. La riqueza sensitiva del Cuatro es como la materia prima de la creatividad. Los Cuatros sanos encuentran salidas creativas que les permiten expresar su intensa vida interna.

Cuando los Cuatros son menos sanos, comienzan a enfocarse en lo que no está disponible o que falta en sus vidas. Pueden volverse negativos y críticos, encontrándose incompletos con lo que tienen, viendo en lo presente principalmente la miseria. Se vuelven introvertidos y usan su imaginación para idealizar otros tiempos y lugares. Puede vivir en el pasado, el futuro —o cualquier lugar que parezca más atractivo que aquí y ahora. Los Cuatros tienden a envidiar cualquier cosa que no tienen, encarnando el dicho "el pasto siempre es más verde del otro lado."

La necesidad por ser vistos como alguien especial y único puede también volverse más neuróticamente pronunciada. Los Cuatros pueden parecer muy en contacto con sus sentimientos, pero, cuando enfermos, traducen su sentir auténtico en el melodrama. Pueden estar llenos de lamento y nostalgia, exigiendo reconocimiento a la vez que rechazan todo lo bueno que reciben de sus amistades. Podrían también crecer competitivos y rencorosos, incapaces para disfrutar sus propios éxitos sin desligarse de los logros ajenos.

Los Cuatros enfermos pueden estar malhumorados o extremadamente sensibles actuando al margen de las reglas cotidianas. Sostenidos por su sentido de originalidad defectuosa, podrían permitirse actuar incorrectamente, ser egoístas o irresponsables. Pueden negarse a tratar con lo mundano y lo ordinario, inconscientemente razonando que de cualquier forma no son de este mundo. Los Cuatros en esta fase se inclinan a sentirse culpables, avergonzados, melancólicos, celosos e indignos.

Los Cuatros profundamente enfermos puede habitar un penetrante mundo de tormento. Pueden ser abiertamente masoquistas y extravagantes en su auto-desvaloración. Las vidas de artistas espectacularmente autodestructivos a menudo reflejan este tipo de guión. En esta fase un Cuatro podría alienarse inalcanzablemente. Heridos por un sentido profundo de desesperación, pueden hundirse en su auto-aborrecimiento mórbido o deprimirse suicidamente. Ven su singularidad en condiciones completamente negativas y se destierran en un tipo de exilio. El deseo de castigarse a sí mismos y a los demás es fuerte y decidido.


****************************************************************************

Fragments especials

M'agrada molt subratllar els llibres que llegeixo; subratllo les frases que em semblen interessants, o que les trobo estèticament boniques o que em diuen personalment alguna cosa, o, sobretot, que expressen allò que parla per mi dels meus propis sentiments.

Bé doncs deu fer uns tres any que vaig llegir el llibre “Un món sense fi” de Ken Follet. No sé perquè aquell llibre no el vaig subratllar però, malgrat tot, hi va haver un fragment que no vaig oblidar mai i que, de tant en tant, em retorna a la memòria d'una manera insistent i colpidora. Fa uns dies algú em va preguntar pel motiu d'una cosa que vaig fer fa  un parell d'anys. El fragment em va venir practicamanet d'immediat a la memòria. Més tard vaig anar al prestatge a buscar el llibre i finalment vaig localitzar el passatge (els que el coneixeu sabreu que el llibre és molt gruixut). 
S'han donat deu mil definicions sobre l'amor; per a mi aquest fragment en representa una de les millors.

 

Tot això és molt díficil de creure. Tot ha acabat just com jo volia.

Ell va assentir amb el cap.

-Així ho vaig planificar

-De debó?

-Em vaig preguntar què t'agradaria, i després vaig rumiar com aconseguir-ho.

Caris el va mirar de fit a fit. Ho havia dit de manera casual, com si simplement expliqués el procés de raonament que l'havia portat a les seves conclusions. Semblava que no s'adonés de quina importància tenia per a ella que Merthin pensés en els seus desitjos i què fer per fer-los realitat.

Un món sense fi . Ken Follett


***************************************************************